Ja a casa

Bé, ja amb més calma i més temps, comunico que ja ha nascut la Isabella, el dia 27 de maig a les 10.05 h del matí. Va pesar poquet, 2800 i media 49 cm. LLarga i seca, fins el punt que tota la roba era enorme!!!.

Gràcies a Dèu menja molt bé, dorm, i fa les seves necessitats correctament, és a dir, menja caga i dorm. Sempre de llet materna, i esperem que duri.

Doncs res, estem començant una nova vida amb dos filles i acostumant-nos al tràfeg que comporta. Per el moment bé, encara que la Maria té la tendència a fer-me una mica la punyeta, jejeje, però ja li passarà, espero.

Jo m'estic recuperant força bé de la cesàrea i a tirar endevant, gracies al meu marit, el Paolo, que m'ajuda força amb les coses de la casa i amb la Maria.

Us poso una foto de la nena

Sentit de culpabilitat

Aysss, ahir em va passar una cosa terrible amb la Maria, la meva filla, que em fa sentir una mica extranya.
Com cada dia, sortim de la guarderia cap a casa, i la nena decideix escapar i començar a còrrer pel carrer. Nàpols no és precisament una ciutat on es respecti molt les normes de seguretat en el trànsit. La meva por, era que la agafès un cotxe o una moto.
Ja em veieu a mi, amb panxa de quasi 8 mesos, corrent, i quan l'anxampo, es posa a cridar com una boija, i la meva reacció va fotre.li un mastegot a la boca, pero sense intenció de fer-li cap mal, amb la mala llet que li vaig donar massa fort i li vaig fer un tallet al llabi amb les seves dentetes.
Li va sortir una mica de sang....ufff quin mal rato, la veritat, em vaig sentir tant malament que encara em dura l'amargor dins.
Us ha passat alguna cosa semblant???

Alegria alegria

Bé, fins ara aquest blog tenia un aire una mica trist, però comprensible donat el moment que estava passant en la meva vida, tot i esperant un fill,
Bé, ahir, mentres estava pensant em va venir una mica de plorera i el meu marit-amic, en va preguntar. Per què plores? Que puc fer ? Que vols?. Jo en aquell moment li vaig dir, res em pots donar que em faci passar aquest moment, la meva mare no la pots fer venir. Ell em va abraçar i em va dir: La mamma no la puc fer venir, pero tu pots fer venir al món una cosa molt important, una nena que et dirà mamma a tu. LLavors em vaig posar a riure i entre mi vaig pensar. Quina raó més gran té.
El sentir en aquests moments com una vida es mou dins teu, és fantàstic i pot fer oblidar de cop les penes que un porta dins.
Així que : alegria alegria alegria!!! com diu aquella cançó.
Per això us convido a que vinguèu aquest estiu a Nápols per veure'm doncs jo no vindré per l'estiu i que coneguèu a la meva nova filla.
Us espero!!!!

Tornemi

Hola de nou
Ja, ja sé, feia molt temps que no escribia, però ja sabrèu alguns que la meva mare finalment descansa en pau. I jo, entre una cosa i l'altre, encara estic paint el fet. Vaig haver de viatjar tota sola a Barcelona amb presses, amb la meva panxa, amb els nervis, per arribar a temps...bé, no cal que expliqui més.
Bé, ara no cal res més que assimilar els fets de estar sense pares i fer-me forta per tirar endevant a les meves filles. Doncs ara resulta que porto una altra nena. Li posarem el nom d'Isabella, una mica italià i en honor a la meva germana gran, que pobreta sembla que li fa més de iaia que de tieta, jeje, encara que sé que ho fa de tot cor.
Jo us vaig llegint els blogs i les cosetes de cada un, i veig que no pareu.
Jo ara començaré a preparar l'habitació per totes dues, vull fer uns dibuixos a les parets amb ninos, cabretes i coses d'aquestes. Montar el llitet per MAria i la cuna per l'Isabella. En fi, que estaré una mica entretinguda.
Ja esperant la Setmana Santa per tornar a Barcelona, encara que aquesta vegada aniré a Tarragona, doncs a l'estiu no vindrem perque la Isabella serà molt petitona per viatjar.
Per cert Cinta, com va l'embaràs??. Espero veurens

Començant un dol

Ja sé que potser per altres sigui un pal llegir aquestes coses, però són les coses que un ha de treure de dins com pot.
Ja fa molts anys que la mama està malalta, aquells que em coneixèu ja ho sabeu.
Bé, ara em dono conte que començo a realitzar el dol de la mare, doncs he sabut que no està gaire bé, i que en qualsevol moment pot mancar del nostre costat.
De lluny s'accentua tot molt més, sembla que un no fa res, sembla que estigui tradint, que no dongui el que pot, de que no arribaràs a temps per res.
Però no es cert, un des de lluny pensa més potser, pero no vol dir que no faci res, moltes vegades alguns que estan més a prop fan menys o gens.
Aquests dies m'estan passant pel cap molts records i ric o ploro.....ric perque m'enrecordo amb alegria i ploro perque els recordo amb nostalgia. I llavors penso...."espero que la MAria tingui també aquests records quan jo manqui...espero donarli tot el que m'han donat a mi".
Quan estudiaba i es tractaba aquest tema, "el dol", no imaginava com es realitzava realment. Era molt bonic parlar, especular amb possibles casos, pero ja dic jo...la realitat supera sempre la ficció.
Espero no haver molestat a ningu.

Meme

Bé, això del "meme", que tot sigui dit, no ser que vol dir....pero una que és intel.ligent dedueix per eliminació, tindrà la seva resposta.
Jo, influènciada per la Cinta vaig obrir el meu blog, doncs em facilitava un lloc on es montava facilment el blog.
Amb antel.lació, havia obert un espai al msn, pero es feia pesat, a part que ningú llegia res, jeje.
Doncs bé, per aquest motiu vaig entrar al blogger i aqui estic.
Personalment crec que és un bon sistema de comunicació entre persones, encara que a vegades s'arrisca de donar massa personalitat al blog, és a dir, un agafa el gustet, o no?

Tradicions i anyorançes

Bé, feia molt temps que no escribia al meu blog, pero han estat coses de força major. He tingut que estar de repòs, doncs sembla que arriba un germanet o germaneta per la MAria, i estan amb perdues e injeccions no és que tinguès moltes ganes d'escriure.
Veient i llegint altres blogs, m'he adonat del que em manca el meu pais, les meves tradicions. No és fàcil viure en una pais totalment diferent al nostre.
Ho dic en serio, veient algunes fotos de la castanyada, de trobades, de paelletes, uffffffff. Enveja pura i dura, pero amb nostalgia.
He vist algun escenari conegut on he passat molt bons moments, i la veritat, es troben a faltar.
A vegades, penso que la manera que tenim de ser els espanyols....catalans, digues com vulguis és una manera molt sencilla, sense complicacions, tal com raja.
Aqui a Italia són massa cerimoniosos, una tovalla de paper ni bojos....sempre té que ser tot a lo más de lo más. Es potser per això que a vegades m'ofego en aquest pais.
Us trobo a faltar a tots