Començant un dol

Ja sé que potser per altres sigui un pal llegir aquestes coses, però són les coses que un ha de treure de dins com pot.
Ja fa molts anys que la mama està malalta, aquells que em coneixèu ja ho sabeu.
Bé, ara em dono conte que començo a realitzar el dol de la mare, doncs he sabut que no està gaire bé, i que en qualsevol moment pot mancar del nostre costat.
De lluny s'accentua tot molt més, sembla que un no fa res, sembla que estigui tradint, que no dongui el que pot, de que no arribaràs a temps per res.
Però no es cert, un des de lluny pensa més potser, pero no vol dir que no faci res, moltes vegades alguns que estan més a prop fan menys o gens.
Aquests dies m'estan passant pel cap molts records i ric o ploro.....ric perque m'enrecordo amb alegria i ploro perque els recordo amb nostalgia. I llavors penso...."espero que la MAria tingui també aquests records quan jo manqui...espero donarli tot el que m'han donat a mi".
Quan estudiaba i es tractaba aquest tema, "el dol", no imaginava com es realitzava realment. Era molt bonic parlar, especular amb possibles casos, pero ja dic jo...la realitat supera sempre la ficció.
Espero no haver molestat a ningu.

Meme

Bé, això del "meme", que tot sigui dit, no ser que vol dir....pero una que és intel.ligent dedueix per eliminació, tindrà la seva resposta.
Jo, influènciada per la Cinta vaig obrir el meu blog, doncs em facilitava un lloc on es montava facilment el blog.
Amb antel.lació, havia obert un espai al msn, pero es feia pesat, a part que ningú llegia res, jeje.
Doncs bé, per aquest motiu vaig entrar al blogger i aqui estic.
Personalment crec que és un bon sistema de comunicació entre persones, encara que a vegades s'arrisca de donar massa personalitat al blog, és a dir, un agafa el gustet, o no?

Tradicions i anyorançes

Bé, feia molt temps que no escribia al meu blog, pero han estat coses de força major. He tingut que estar de repòs, doncs sembla que arriba un germanet o germaneta per la MAria, i estan amb perdues e injeccions no és que tinguès moltes ganes d'escriure.
Veient i llegint altres blogs, m'he adonat del que em manca el meu pais, les meves tradicions. No és fàcil viure en una pais totalment diferent al nostre.
Ho dic en serio, veient algunes fotos de la castanyada, de trobades, de paelletes, uffffffff. Enveja pura i dura, pero amb nostalgia.
He vist algun escenari conegut on he passat molt bons moments, i la veritat, es troben a faltar.
A vegades, penso que la manera que tenim de ser els espanyols....catalans, digues com vulguis és una manera molt sencilla, sense complicacions, tal com raja.
Aqui a Italia són massa cerimoniosos, una tovalla de paper ni bojos....sempre té que ser tot a lo más de lo más. Es potser per això que a vegades m'ofego en aquest pais.
Us trobo a faltar a tots