jueves, 27 de septiembre de 2007

Cartas a mi madre

No sé si és el lugar indicado o no para publicar estas cartas, ni tampoco sé si mis hermanos estaran conformes, aunque la verdad no me importa mucho. pero me creo en el deber de hacerlo, al menos con eso aplaco el dolor que siento desde la distancia....la distancia entre mi madre y yo.
El texto es en catalán, mi lengua materna, asi que perdonar si no entendeis, no lo pretendo, solo pretendo comunicar lo que se siente con una madre enferma de Alzheimer o Cuerpos de Levi, que más da, el hecho es que ya no volverá más.

Tarragona, 14/09/2002

A la meva mare que tanta vida m’ha donat, que tan he après d’ella, i de qui tan encara espero aprende.

Mare, tantes vegades t’he mira’t al ulls i tantes vegades he tingut prou per saber el que m’anaves a dir, que em resulta extranya la mirada d’ara. Seguéix sent dolça peró cansada, velada pel pas dels anys. Aquets anys que han estat part dels meus, de la meva vida que has compartir desinteressadament, sense demanar res a canvi. Has estat al meu costat aquells dies en que em sentia perduda, cansada. M’has ensenyat a caminar, espero ara poder fer-te de bastó en els teus passos, m’has donat la vida, i espero compartir la que tinc per guiarte ara en la teva vellesa. Et miro i et veig com aquella dona plena de vida, sempre amb un somriure a la cara, sempre ferma davant de tot.

Encara recordo aquell dia que feiem un dinar a casa. No sé quants erem, potser n’erem uns 20, o potser més. Arribada l’hora del café, el pare volia que treiessis aquelles tasses amb el seus platets; horterissims , cal dir-ho, si!, recorda....aquells que eren d’un color blavós, segur que encara en corre algún per casa. Bé, doncs vas començar a llençar-los, dient que ja en teniem molts. Ere com si volgessis que els convidats jugessin a tirar al plat. Jajajajaja!!, com ric ara mateix recordant, la cara del pare....impresionant!!, movía el cap d’una banda a l’altre com aquell que vol negar el que passa, i agafant una emprenyamenta de les seves. Ja saps mare, qui més bé que tu ho sabrà com eren aquelles rabietes.

Ara, fas cosas similars i no les entenc, no em fan somriure, més aviat em fan mal, et reconec però al mateix temps sento un inexplicable sentiment de....com en diríen en cátala?. Aquella expressió de “ vergüenza ajena”. Potser són les teves reaccions davant aquesta malaltia inexplicable per a tú mateixa, inexplicable per a nosaltres. És curiós. Com pot ser que una malatia deixi tan idefensa, tan inactiva, tan desmemoriada, tan descentrada, a una persona que al llarg de la seva vida només ha demostrat ser tot el contrari.
No és just acabar d’aquesta manera, no es just ni pel malalt, que mentre que és conscient del que li passa només es sent inútil, ni just pels familiars, que veuen com una persona a la que estimen, degenera sense poder fer res, només veure el pas del temps, veure la degradació, veure com en una persona el gas s’acava.

Saps mare?, alguna cosa tenim els humans que ens fa estar per sobre de tot això, a vegades. La memoria, la que per una cosa o altres només ens deixa recordar aquelles coses boniques, les coses del passat, les que ens han forjat com a persones; aquells detalls que formen part de la nostre personalitat. Aquestes no les perdre’m, ni tu tampoc, perqué aquestes són les que ens queden i ens acompanyen.
De fet, són les coses que més recordes ara mateix, i de les que quan parles ho fas amb seguretat, amd orgull, amb alegría.
Per una altre banda m’he fixa’t que recordes amb molt de carinyo al teu pare malgrat tot el que has explicat sempre d’ell, la decepció que vares tenir quan el vas trobar amb una altre persona, de saber les coses per les que va passar la teva mare al seu costat. Així i tot de la iaia no en parles.

Ara ric, de veritat mare, tinc el somriure a la cara. Estic recordant el que va explicar la Isa; que anaves col.locant fotografíes de carnet per tota la casa del “yayo”, a qualsevol recó i li comentaves a ella: mira el teu avi m’ha dit que possi totes aquestes fotografíes per casa, serà per alló de (i cantant deies) “ para que no me olvidesssss”. Ets genial mare!!.



La Mora 19/09/02


Pensant-ho bé, he arribat a una conclusió, que no sé si es vàlida o no pels metges, psiquiatres i altres individus que ens tracten quan la salut ens falla. Fácil, lógica d’una altre banda, nomès observant es pot arrivar a la conclusió. Si recordes les coses que més mal tan fet en un passat o les que creus que te l’han fet, o les que en aquell moment no eren del teu agrado, es possible que el subconscient ens traicioni de veritat. És a dir, penso que la memòria, arribada aquesta malaltía, ens fa recordar les coses que teniem guardades als calaixos per reconciliar-nos amb elles, i que en el fons no són coses que ens facin mal, sino que són coses que ens agrada recordar pero que les deixem per al final, per ser més feliços. Per aferrar-nos.(però bé, només és una observació meva).



La Mora 18/03/03

Hola mare.
Han passat varios dies sense escriure. De fet no ho feía perquè no tenia forçes per fer-ho.
El pare ja fa quatre mesos que no hi es entre nosaltres, i les coses han girat estrepitosament. No cal que et digui como em sento, sería inutil. En el fons crec que ho saps, pero no se si ets conscient.
Ara quan et miro nomès veig en tú una persona desconeguda, peró se que ets dins d’aquets cos. Quan parlo amb tu m’agrada tocar-te, abraçar-te, potser per sentir-me aprop teu, pero no deixar escapar el sentiment de protecció que encara necessito de tú, i aquest sentiment és l’únic que mai em pendran de tú. Aquest serà meu sempre, fins que jo desaparegui.
Ara marxo, m’en vaig a viure a Itàlia amb la persona que més estimo del món i a la que sempre he estimat. Estic contenta mare. Quantes vegades m’ho havíes dit : “nena el Paolo és l’únic home de la teva vida, lluita per aixó, la resta no importa.”
T’he fet cas mare, he lluitat com he sapigut, mostrant-me tal como sóc, tal com sento que he de ser. I ara, soc feliç.

Tampoc vull que pensis que t’abandono. L’altre dia m’ho vas dir: “l’unic que no m’agrada es que et veuré poc”. No mare, vindré les vegades que pugui i les que calgui, sempre que tu ho vulguis, o recordis que vols veure’m. Soposo que arrivarà el día que ni t’enrecordaràs; però jo estic segura que si, que en els teus ulls veuré aquesta mirada que sempre m’agrada’t.
Ah, i una cosa tingues segura, si algun día tinc un fill, rebrà el mateix que tu m’has donat a mi, el que tu i el pare ens heu enssenyat.
Es curiòs, aquestes cosas ens són presents quan ens veiem lluny de la familia i llavors ens donem comte de l’aprenentatge i dels lligams que tenim inconscientment.

M’agradaria tant poder saber el que penses, el que ens diries a cada un de nosaltres. No ho se mare, sento que a vegades s’ascapa el temps al teu costat. Al llarg dels anys, em refereixo a aixó; a no haver aprofitat els moments en que estava amb tu. A no dir-te realment el sentiment que tenia en vers tu; a dir-te que t’estimo en el moment precís.



La Mora 7 de maig de 2003

Hola mare
Ha passat el teu aniverssari, i amb gran sorpresa veig el canvi que has fet en la manera de sentir-te.
Des de que va morir el pare, per necessitat nostra, dels teus fills i per necessitat pròpia teva vas estar vivint amb la Georgina. No dubto que ella ho fes amb tot el carinyo del món, pero la teva estada amb ella no es que fos gaire bona.
Es notava en la teva mirada, en la teva actuació, el teu neguit, les dubtes que tenies i transmities a la teva manera, de la única manera que et deixa expresar aquesta malaltia tan fotuda.
Saps, quan et mirava sentia tristor per dins, de no saber el que havia de fer. Reconec que potser he fugit en alguns moments, pero soposo que era per no reconèixer que estàs malalta, de tindre la teva imatge intacta.

Les coses són així, pero cal temps per adonar-nos d’elles. Des de que va morir el papa tinc una sensació molt extranya, i sé que amb tu la puc paliar, però no en la manera que jo voldría, tal com feía amb el pare.
Des de que em vaig separar, malgrat les discusions, algunes, no dic que sempre; vaig tenir al pare com a referència, tants consells, tanta confiança. No sé si t’enrecordaràs; a cada pas que feía tenia que saber el parer del pare. Llavors em vaig trobar com perduda, no per no saber prendre decissions, sino per manca de consell. El trobo molt a faltar, pero sempre tinc el seu somriure en el meu record.
Era un home molt bo, i no ho dic per que sigués el meu pare, sino perqué molta gent ho ha confirmat. Un home que s’ha fet a sí mateix, amb confiança , amb decisió, encarant totes les dificultats sempre amb dignitat.
Amb el fills, no sé com dir-t’ho, no es que fos un home que demostrés massa el que sentía, pero pels seus fets ho demostrava.
Era just, comprenssiu, sabía donar allò que necessitaves en el moment, això si, sempre t’havies de sentar i parlar amb ell.
M’enrecordo, quan li deies: “pare haig de parlar amb tu”, llavors es sentava, sempre al cap de taula, es treie les ulleres i t’escoltava.
Cal dir també que era el que tenia més unida a la família, sempre organitzador; les coses havien de ser com ell deía. Era creatiu, divertit, alegre, bé que t’haig de dir que no sapigues.
Els ultims mesos, mare, estava molt preocupat per tú, i se’l veia cansat, amb ganes de lluitar, pero se’l veía vençut, i el seu fràgil cor no va aguantar més. (Ara mateix deixo d’escriure mare, perqué estic plorant, encara em costa parlar d’ell sense plorar).


15 juliol 2003

No sé com estaràs ara mare, potser estaràs a l’escola, com dius tu, menys mal que t’agrada anar-hi doncs crec que és on estaràs ja per sempre més. Bé, qui sap, potser acabis a una residència. Millor no pensar-hi.

Tinc ganes de veure’t, de sentir el teu olor, de veure el teu somriure i de veure aquells ulls que encara que no tinguin gaire expressió, són els teus. M’agradaria molt que poguessis vindre i estar amb mi uns dies, de que vegeissis on soc, que et quedessis tranquil.la, perquè sé que encara que diguis que ho estàs, no és així.
Jo estic bé, amb el més i menys que comporta viure amb un altre lloc, lluny d’on estàs habituat, però saps, és llavors quan et sents més del teu lloc, quan trobas a faltar les coses petites.

Que hay que hacer


Aquellos que sois padres y madres sabreis como uno se siente cuando uno de sus hijos está enfermo. No quiero con esto decir que lo que me pase a mi es peor que lo que pasa a los demás, pero estoy verdaderamente preocupada.


Mi hija lleva casi un mes, a intervalos, enferma. Primero una infección de orina, luego una otitis, ahora anginas.....fiebre va , fiebre viene, antibioticos, visitas médicas, etc...


Verdaderamente, es estresante, más que nada por ellos, pobrecillos, tan chuiquititos, como resisten???


Luego pienso, será culpà de que no la visto correctamente, no le doy la alimentación necesaria, no la cuido lo suficiente, uffffff, que comidas de tarro que me hago.


En realidad os digo lo que pienso. Empieza la guarderia, jajaja, que ilusa, acaso me creia que mi hija no cogia las enfermedades guarderiles??, pues nada, a esperar que pase.

Ahora la pobrecilla está descansando, osea, durmiendo.


Este hecho me ha hecho recordar a mi madre, cuando estabamos enfermos, o al menos lo que yo recuerdo. Nos compraba el TBO, para que asi, creo yo , nos quedaramos quietecillos en la cama o para que nuestra guarición fuera más llevadera. Yo le he comprado a mi hija una revista con pegatinas de sus dibujos favoritos "las Winxxxx".

Cuando llegaba la hora de la merienda nos hacia pan tostado con jamón dulce, ummm todavia recuerdo lo bien que nos sentaba, al menos a mi. Yo a mi hija le he hecho tostadas con jamón, jeje.

Antes de irse a dormir nos venia a ver como estabamos, nos tapaba y nos ponia los labios en la frente para ver si teniamos fiebre. Yo a mi hija le hago lo mismo.

Y asi, un sin fin de cosas.

Mama, et trobo a faltar, t'estimo


miércoles, 26 de septiembre de 2007

Bueno, bueno, bueno

Pues eso, buenoooo...veo que algunos se animan a contestar. Es bueno, sabéis?..más que nada porque asi uno escribe con la ilusión que alguien lo escuche, jejeje, mejor decir, lo lea. En fin, no se si será bueno o no, pero ...que narices, a mi me gusta que me "escuchen".
Tajailla, va por ti, a ver si me das señales de vida, que me he enterao de muchas cosas que tu no me has dicho eh!!!.
A Clara, pues gracias por leerme, no te conozco, pero si me has leido, seguro que eres una persona inteligente, y, además, comparar mi vida con un libro!!!!!, jeje.
Besos y abrazos Marisin, jiji.
Y a los que vengais más tarde, pues lo mismo.
Nos leemos pronto. Aora tengo que atender mis labores de madre y esposa, me reclamannnnnnn.

martes, 25 de septiembre de 2007

Antecedentes al exilio


Por allá los años 80, exactamente a mitad de los 80, es decir, 1985, estando de vacaciones en mi lugar de siempre y en mi playa, conocí al que hoy es el padre de mi hija, esa pequeñaja que me hacer pasar los dias sin que me entere.

Él, italiano de pro, estudiante de arquitectura en su pais natal, decide hacer sus vacaciones en mi pais, en mi playa.

Bien, nos conocemos, entablamos una relación que dura cinco años; siempre a distancia...con desplazamientos de un pais al otro. Pasados los cuales, se rompe esta relación y cada uno en su casa y Dios en la de todos.

Ahora os preguntareis, y por qué nos cuenta esto?.

Muy sencillo, ahi comienza todo....o termina para retomarse más tarde.

Doce años nos separan, cada uno hace su vida, y nos reencontramos al pasar de estos años.

Encuentro en mi pais, nos vemos, nos recordamos, nos gustamos aún, nos amamos aún....eso era febrero???, pues en junio ya estaba yo viviendo mi traslado hacia el exílio.....eso si, llevando conmigo mis enseres y mi querida gata Jazz, "la voladora" (según era llamada por algunos... no sé porque ese sobrenombre es aún usado por mi).

Pues qui estoy, a casi 2000 km de mi casa natal, en Nápoles (Italia), casada y con una hija, dos gatos y mushhasss plantas.